1917
L'any 1917 en Borrell instal·là un taller a Madrid. Ja feia temps que ho duia de cap, ja que el viatge que va fer a aquella ciutat, l'any 1914, va ser per preparar-ho.

1918
L'escultor Viladomat, que en aquells moments tenia 19 anys, i que havia fet tot l'aprenentatge amb en Borrell, s'independitzà i deixà de treballar-hi.

S'inaugurà el bust de Prat de la Riba al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya.

1921
Joan Borrell es casà amb Encarnació Gimeno i Zaragoza, a Sant Feliu de Guíxols, i se'n van anar a viure a Sant Andreu de Llavaneres (Maresme). S'instal·laren en una casa del poble, anomenada Ca'n Tamis. Allí, l'any següent, hi nasqué la seva primera, i única, filla, Maria Lluïsa.

1924
Per motius de salut de la seva dona i per recomanació dels metges, se n'anaren a viure en un lloc menys humit que no pas el clima de Barcelona. Sembla que durant aquest any varen viure a dos llocs diferents: Montornès del Vallès i la Roca del Vallès (Vallès Oriental).

El mes de desembre, Borrell Nicolau començà a escriure alguns articles per a revistes i diaris del moment, essent una activitat que no deixaria mai més. Al llarg de la seva vida va publicar una dotzena d'articles a La Vanguardia de Barcelona i a diverses publicacions de Mallorca: Baleares, Cort, Sóller, ...

1925
En aquesta època va conèixer a Santiago Rusiñol. Hi ha una fotografia d'en Borrell, a la Pinacoteca, on s'hi poden veure a Enric Clarasó, Lluís Bagaria, Joan A. Maragall, Emili Ferrer, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Parés. Durant tot l'any 1925, Borrell i la seva família continuaren vivint a la Roca del Vallès. Durant aquest dos anys estigué gairebé absent del moviment artístic i ciutadà de Barcelona.

El mes de desembre d'aquell any varen començar les obres de remodelació de la plaça de Catalunya, i l'Ajuntament de Barcelona convocà un concurs restringit en el qual convidava nominalment una sèrie d'artistes, entre els quals hi havia Borrell i Nicolau.

1927
En aquesta època, Joan Borrell i Nicolau treballà i visqué, de forma simultània, a Madrid i a Barcelona. A Madrid treballà en el taller de la foneria dels germans Codina, i sembla que a Barcelona, en aquella època, treballava en el seu taller i també en l'estudi de n'Artigues Alart, al carrer del Camp.

1928
Continuà vivint a cavall entre Barcelona i Madrid. Als estudis dels germans Codina, a Madrid, hi féu el grup escultòric en bronze, anomenat Esperit Popular, que s'havia de situar a la plaça de Catalunya, de Barcelona, amb motiu de l'Exposició Internacional que s'havia de celebrar l'any següent.

A l'estiu féu el retrat en marbre d'Ignasi Iglésias, que morí el mes d'octubre següent (el retrat és al cementiri de Sant Andreu, a la tomba d'Ignasi Iglesias on, cada any, el mes d'octubre, es fa una ofrena floral).

1929
El mes d'agost de 1928 l'alcalde de Barcelona, el Baró de Viver, Dàrius Romeu, li encarregà, en col·laboració amb en Rubió, una font que abastés tots els Jardinets de Gràcia. En Borrell hi va preveure les figures d’Hèlios (actualment es troba al Turó Parc) i de Selene, ambdues en bronze, i una de Minerva de marbre (a l’Institut Cartogràfic de Montjuïc), i quatre columnes amb unes àligues (que ara estan a la Ciutadella), també de bronze. El conjunt monumental constava de 18 peces entre les quals també hi havia una Diana caçadora i dues nimfes, una pentinant-se i l’altre despertant-se.

En Borrell, que en aquella època vivia més a Madrid que a Barcelona, feu les figures del monument en el seu taller de Madrid, i el 13 de setembre s'obrí al públic El Despertar de l'Aurora, ja totalment acabat. No hi va haver temps de tot, però: el monument va ser projectat en temps de Primo de Rivera i la República no hi va donar continuïtat.

Molts anys més tard, el 2014, l’Ajuntament de Barcelona, a petició dels veïns de Vallcarca, va recuperar la Selene, l’última de les peces que van presidir els Jardinets als anys 30 i que dormia al centre de manteniment de Canyelles, a Nou Barris, i la va instal·lar al solar de les monges, darrere de la plaça Lesseps, després d’uns treballs de restauració que es van fer a uns tallers de Badalona, que van durar tot un mes sencer, amb sis hores de feina cada dia, i amb la impossibilitat de fer-ho in situ per les obres que s’estaven fent a la plaça on va quedar ubicada. Entre els treballs principals es va tapar el forat de l’aigua de la base i es va realçar la figura en l’entorn amb un basament rodó. El resultat és a la vista, amb l’encarament volgut de l’estàtua cap a la Casita Blanca, en homenatge pòstum. VEURE VÍDEO
El mes d'octubre es traslladà a Barcelona per a canviar-se de domicili i traslladar-se al carrer de Ganduxer, 79 (on visqué fins al 1951, l'any de la seva mort).

1930
D'aquesta època és la famosa fotografia a la terrassa de l'Hotel Colon. Els retratats són: Joan Mirambell, Joan Borrell i Nicolau, Àngel Soto, Ricard Canals, Lluís Plandiura, Alexandre Riera, Miquel Utrillo, l'antiquari Valenciano, Rafael M. Padilla, Iu Pascual, Josep Dunyac, Gaspar Esmatges, Oleguer Junyent, Jaume Mercadé i Jaume Llongueres.

1932
El 5 de maig exposà el retrat de Santiago Rusiñol a la Pinacoteca de Barcelona, i el 12 de juny es va inaugurar el monument dedicat al pintor a la vila de Sitges.

1936
El 2 de maig, en el Saló d'Actes del Cercle Artístic es va celebrar un homenatge, ofert per les entitats artístiques de Barcelona, a Joan Antoni de Güell, comte de Güell, que en aquell moment era president de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. A l'acte hi participaran les més destacades figures de la pintura, de l'escultura i de la música, entre altres, Anglada, Casanovas, Opisso, Bassegoda, Casas Abarca, Borrell i Nicolau, Umbert, Marès, Enric Morera, Dunyac, Puig Perucho, Nogués, Costa, etcètera.

En Borrell participà amb dues obres a l'Exposició de Primavera, que se celebrà al Saló Barcelona de Montjuïc del 31 de maig al 12 de juliol. També participà amb dues obres a l'Exposició Nacional de Belles Arts, organitzada pel Ministeri d'Estat, a Madrid (s'inaugurà el dissabte 4 de juliol). La guerra civil obligà a tancar l'Exposició (quinze dies més tard) sense que els jurats poguessin donar els seus premis. Sembla que en Borrell obtingué el primer premi d'escultura (anys més tard, acabada la guerra, es varen tornar les obres exposades als seus autors).

Coincidint amb el cinquè aniversari de la mort de Santiago Rusiñol, s'inaugurà, a Sitges, el Museu Maricel.

Marxa cap a França, probablement a finals de juliol, i tres dies després arriba a París, sense altre cabal que el seu talent i les seves mans.

1937
Està documentat que durant el mes de febrer en Borrell encara viu i es defensa a París, en mig d'un panorama molt desolador de crisi econòmica que afecta durament als artistes locals i als refugiats de la guerra d'Espanya.

Sembla que (no està provat) participà i guanyà la primera medalla d'or a l'Exposició Internacional de París. El Museu organitzador de l'exposició li comprà l'obra guanyadora.

El mes de novembre Borrell i Nicolau se n'anà a viure a Perpinyà i s'instal·là al carrer François Rabelais. Hi ha notícies que indiquen que Borrell muntà un taller a Rodès, on anava i venia, cada dia, des de Perpinyà.

1939
Acabada la guerra, el mes de juliol en Borrell tornà a Barcelona, i a finals d'any, en Josep Costa Picarol li parlà de l'interès de la família March, de Mallorca, per la seva obra, i del desig que tenien de comprar alguna peça d'en Borrell. Aquest fet fou el que propicià la darrera època artística d'en Borrell i Nicolau, una època daurada a Mallorca, que perdurà fins que l'escultor morí, l'any 1951.